dijous, 21 de març del 2013
3a entrada 21-03-13
La
sentència del català a l'escola.
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.
Autoestima
Som al cantó correcte dela història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva
llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la
llibertat i de la cultura no
poden sinó abraçar la causa de
Catalunya.
Persistència:
A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua dela família.
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar
que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som
bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del
català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants
no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació:
Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE.
Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.
Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.
Autoestima
Som al cantó correcte de
Persistència:
A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de
La
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació:
Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE.
Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.
Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)